Marx21
Durant aquest estiu passat, hi ha hagut un auge molt preocupant d’agressions racistes protagonitzades per l’extrema dreta.
A mitjans de juliol es van produir uns autèntics pogroms, al llarg de diversos dies, a Torre-Pacheco, Múrcia. Una agressió contra un home gran, que es va atribuir a un jove racialitzat, els va servir “d’excusa” per atacar barris sencers on vivien força persones migrades.
Van intentar reproduir el mateix esquema a Alcalá de Henares, en les mateixes dates, després d’una violació atribuïda a una persona migrada. Unes 170 persones es van manifestar davant d’un centre de migrants en aquesta ciutat. Com comenta El País, “Des de gener de l’any 2024, s’havien produït 18 agressions sexuals amb penetració a Alcalá, cap vinculada al centre, i mai no es van produir protestes”.
Aquest fet, sumat als crits tipus “Espanya cristiana i no musulmana”, deixa molt clar que aquesta protesta —alimentada pels partits que governen Alcalá, PP i VOX— no tenia res a veure amb la defensa de les dones, sinó que només es tractava de racisme i extrema dreta.
En les mateixes dates, la nova mesquita de Piera, Catalunya —que encara no s’havia obert— va ser destrossada en un atac incendiari. Va ser el segon incident racista al poble en dos mesos, després d’un atac ultra contra el centre de menors de Piera al maig.
Altres incidents racistes durant aquests mesos inclouen un atac amb còctels Molotov contra un centre de menors a prop de Barcelona: va ser la segona agressió en poques setmanes contra aquesta casa que allotja nens i nenes racialitzades. També hi va haver pintades racistes a la porta de la mesquita del Port de Sagunt, País Valencià: “Al vostre país! Visca Vox!”.
Aquesta pintada ha d’aclarir qualsevol dubte sobre la importància en aquests pogroms de les extremes dretes, tant VOX com els grupuscles feixistes, fins i tot neonazis. Gairebé sempre amb el vistiplau del PP, és clar.
Aquí cal destacar el reportatge que l’activista i articulista Denis Allso va publicar a Al Descubierto, la web que analitza l’extrema dreta, després de les investigacions a Torre-Pacheco. A “Torre-Pacheco no va ser un esclat espontani” explica com l’extrema dreta feia temps que intentava fomentar agressions d’aquest tipus. Descriu en molt detall els diferents grups ultres, les connexions de molts amb VOX, i fins i tot les seves relacions internacionals.
Entre aquestes, destaca l’entusiasme ultra pels pogroms impulsats a la Gran Bretanya l’any passat, després d’una noticia fake sobre que un refugiat musulmà fos el responsable de l’horrible assassinat de tres nenes a Southport, a prop de Liverpool.
La manera com es van frenar aquests pogroms ens serveix de model per fer front a les agressions aquí.
Experiència internacional
És que molts dels posts i notícies sobre els pogroms es limiten a relatar els fets horribles i, a tot estirar, a assenyalar el paper de l’extrema dreta. Però no plantegen pas la qüestió de què podem fer per aturar-los.
A l’estiu del 2024, Stand Up To Racism (SUTR), el moviment unitari a la Gran Bretanya, va jugar un paper clau a mobilitzar milers de persones per defensar albergs, centres legals i altres locals relacionats amb les persones refugiades, davant les amenaces dels ultres d’atacar-los per tot el país. Va ser el fet de superar els feixistes en nombre, amb mobilitzacions molt àmplies a moltíssimes ciutats, el que els va parar, no va ser gràcies a la policia o als jutges.
Aquest estiu, SUTR ha tornat a donar-ne més exemples. L’extrema dreta a la Gran Bretanya —alimentada per un govern laborista que intenta superar el partit conservador en el seu racisme— està desfermada, amb protestes a municipis de tot el país, contra els llocs on malviuen cercadors d’asil.
Gràcies a les dècades de treball que porta el moviment unitari a la Gran Bretanya, tenen grups locals a molts territoris del país, i sol haver-hi contramanifestacions unitàries contra totes aquestes accions racistes. Quan els aconsegueixen superar en nombre, els racistes menys convençuts i compromesos amb la causa ultra es desmoralitzen i les protestes d’odi es desinflen.
Aquesta activitat no és gens fàcil, i requereix molta dedicació per part de les i els activistes antiracistes. En el moment d’escriure, el feixista britànic que es fa dir Tommy Robinson (el seu nom real és molt pijo) acaba de reunir unes cent mil persones en una manifestació contra la migració pel centre de Londres.
Stand Up To Racism va convocar una contramanifestació, amb el suport de molts sindicats importants a més d’un ampli ventall de moviments, però l’assistència no va superar els 20.000. Davant d’aquesta situació, insisteixen que hauran de reforçar el seu moviment, en tots els àmbits.
Aquests fets confirmen que la lluita unitària contra el feixisme no és una opció fàcil. Però funciona. Així ho demostra la manera com s’han derrotat els diferents intents de construir organitzacions feixistes a la Gran Bretanya des del Front Nacional a finals dels anys 1970 en endavant.
També hi ha exemples en altres països —com Grècia, amb la derrota del partit neonazi, Alba Daurada i l’empresonament de la seva direcció— que demostren l’efectivitat de la construcció, al llarg del temps, d’un moviment unitari, no sota el programa d’un o altre partit, no per representar només un col·lectiu o un altre, sinó per reunir tota la diversitat de persones que patirien si els feixistes prenguessin el poder.
I a l’Estat espanyol?
Ara com ara, a l’Estat espanyol, només s’ha aconseguit consolidar un moviment d’aquest tipus. Es va crear Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) a Catalunya el 2010, principalment per fer front a Plataforma per Catalunya (PxC).
En aquell moment, PxC, un partit feixista tipus Le Pen, estava creixent molt i alguns “experts” el veien com a imparable. Després de les eleccions municipals del maig de 2011, Catalunya va ser el territori amb més presència institucional del feixisme de tot l’Estat espanyol.
Després d’anys de treball de base, i una forta campanya unitària, PxC va quedar sense representació a les municipals de l’any 2015 a totes les comarques on es va dur a terme la campanya d’UCFR.
UCFR ara té més de 700 entitats adherides, amb grups locals a diferents territoris. Cal reforçar el moviment i reactivar força grups locals, urgentment, però el moviment existeix.
Hi ha hagut intents de crear moviments d’aquest tipus a altres territoris, amb resultats modestos, fins ara. Hi ha petits nuclis en alguns llocs —UCFR Sevilla/Aljarafe a Andalucía; un grup a Elda-Petrer, Alacant; un grup incipient a Asturies…— però no tenen el suport més ampli necessari. En altres territoris hi ha persones que han demostrat interès a construir moviment unitari, i s’espera que facin el pas el més aviat possible. En tot cas, per tot arreu hi ha molta feina per fer.
La resposta necessària
Les protestes que es van celebrar a moltes ciutats contra els pogroms a Torre-Pacheco demostren el potencial per respondre-hi, però també la necessitat d’organitzar-se de manera més contínua.
Algunes de les accions van ser molt concorregudes, i a vegades van comptar amb el suport de moltes entitats. Unes altres van ser més petites, i convocades per un sol col·lectiu. En algunes ciutats, hi va haver dues concentracions per separat: cosa que mostra una falta de coordinació, si no més.
Sigui com sigui, hem de tenir clar que no ens trobem davant d’un problema passatger, sinó davant d’una amenaça creixent. Davant d’una urgència, es fa el que es pot fer. Però sabent que coses així, i potser pitjors, tornaran a passar, ens hem d’organitzar per poder respondre de manera més eficaç, i idealment amb més força, en el futur.
L’experiència és que el fet de construir al llarg del temps un moviment unitari hi pot contribuir. Així, persones de sensibilitats molt diferents poden arribar a conèixer-se i a guanyar confiança mútua.
Així, també es poden tractar els debats que sorgeixin. A les esquerres hi ha diverses objeccions típiques a la lluita unitària. Diuen que no cal lluitar específicament contra l’extrema dreta; o exigeixen com a condició prèvia que la gent se sumi al programa del seu partit; o potser insisteixen que és millor no parlar del racisme, la transfòbia, etc. “per no espantar la classe obrera” (com si la classe treballadora no inclogués persones racialitzades, persones trans, i moltes persones més oposades a l’opressió)…
Però aquestes teories són només això, teories sense base a la realitat. Tota l’experiència —com els exemples esmentats a dalt— demostra que la lluita unitària és possible, necessària i pot ser efectiva. Tot i això, i com s’ha comentat, superar aquestes “teories” requereix temps i un espai on es puguin tractar.
Si ja hi ha una dinàmica unitària, facilita molt l’organització d’una resposta àmplia i consensuada, en comptes que tot hagi de dependre de les decisions d’una persona o entitat, o bé que es perdi molt de temps en un procés complicat per arribar a un acord entre gent diversa sobre una acció conjunta.
És significatiu que, de totes les protestes antiracistes de l’estiu passat, potser la més gran de totes, en termes proporcionals, hagi estat la de Piera, on s’havia destrossat la mesquita.
La manifestació convocada per UCFR Piera, el divendres 18 de juliol, de la mà de la comunitat islàmica, va reunir mil persones: això en un municipi que no arriba a 18 mil habitants, urbanitzacions llunyanes incloses. La protesta va reflectir la diversitat del poble, amb persones de totes les procedències, totes les edats i de moltes sensibilitats. El grup local d’UCFR encara és molt nou —només es va iniciar després de l’atac contra el centre de menors al maig— però el seu paper va ser clau.
Activistes
Això demostra el que és possible, però només passa si hi ha persones que treballen per construir aquesta unitat.
Una de les funcions d’un grup com Marx21 és ser una xarxa d’activistes anticapitalistes dins dels diferents moviments i lluites, en diferents llocs, per poder compartir idees sobre què passa al món, i estratègies per canviar les coses. Donar-nos suport mútuament en el treball de fomentar moviments unitaris és un element clau de tot això.
Impulsar la lluita unitària no és cosa d’un dia, ni és fàcil mantenir la unitat entre sectors diversos que tenen prou capacitat per barallar-se entre si. Per això, el fet de poder compartir experiències i aprendre de diferents lluites és molt valuós. També ens ajuda a mantenir l’ànim davant d’una situació que de vegades és molt difícil.
És que no hi cap la desesperació. Tot i la visibilitat que els mitjans donen a l’extrema dreta, i malgrat la seva presència institucional, continua sent una petita minoria, i el que promouen només representa els interessos d’una minoria encara més petita.
Les persones que rebutgem el racisme i el feixisme som la majoria. Si ens organitzem, en base al que compartim, els podem derrotar. Així que és urgent crear moviments unitaris.
I les persones anticapitalistes que volem impulsar la lluita unitària, però també volem lluitar per un món totalment diferent, podem i ens hem d’organitzar políticament, i per això existeix Marx21.
Sigui com sigui, hem de posar fil a l’agulla, ja.
Nota: hi ha un espai incipient de coordinació estatal, Red Unitaria Contra el Fascismo y el Racismo. L’any passat es va publicar una crida per crear més moviments unitaris. Continua sent vàlida. Els qui vulguin ajudar-hi poden posar-se en contacte via aquest formulari: https://forms.gle/V8iBLLVRepffNmrz7
